LES SAIGNEURS

Cette nuit est morte une amie, cette nuit est mort un ami,
Où tu habitais je sais pas, je te connaissais même pas,
T’étais peut-être Chinois, quizas du Nicaragua.
T’existais même pas, t’existais qu’en moi.
Ton corps est tombé mort, le mien en tremble encore,
Qui t’as mis à mort? Les fachos de tout bord,
Quelques soient leurs couleurs, en grand saigneurs,
vénèrent leurs dieux, leurs rois.

Ni dieu, ni roi, ni loi, ni maître.
Ni dieu, ni roi, ni loi, ni maître.

Aujourd’hui j’ai les sentiments absents,
il n’y a pas que du sang qui coule dans mes veines.
Aujourd’hui la rage qui me prend,
coule aussi dans mes veines.
Aujourd’hui j’ai le mors aux dents,
la violence en moi infligée me déchaîne.
Aujourd’hui le combat reprend,
pour que demain on n’ait plus de chaînes.

Quand des mains tendues se refusent,
des visages se détournent,
des sourires se ternissent,
des paroles se déforment,
les langues sont médisantes,
les esprits récalcitrants,
les regards sont implorants,
les cœurs sont impatients.
Quand la mort nous enlèvera,
avec elle s’en iront,
nos espoirs à jamais perdus,
Ceux que l’on n’a pas vécus.

Ni dieu, ni roi, ni loi, ni maître.
Ni dieu, ni roi, ni loi, ni maître.

LOS SAGNAIRES

Aquela nuèch es mòrta una amiga, aquela nuèch es mòrt un amic
Ont demoravas, sabi pas, te coneissiái quitament pas
Benlèu qu’èras chinés, quizàs de Nicaraguà
Existissiás quitament pas, existissiás pas qu’en ieu
Ton còs es tombat mòrt, lo mieu ne tremòla encara
Qual te botèt a mòrt ? Los faicistas de tota mena
Que que siá sas colors, coma de bèls sagnaires
Asòran sos dieus, sos reis

Ni dieu, ni rei, ni lei, ni mèstre
Ni dieu, ni rei, ni lei, ni mèstre

D’uèi ai los sentiments absents
I a pas que de sang que raja per mas venas
D’uèi la ràbia que me pren
Raja tanben per mas venas
D’uèi ai lo mòrs a las dents
La violéncia empegada en ieu m’enrabia
D’uèi lo combat tòrna prene
Per que deman ajam pas pus de cadenas

Quand de mans paradas se refusan
De caras se viran
De sorires se ternisson
De paraulas se deforman
Las lengas son de pelhas
Los esperits reborsièrs
Los agaches son implorants
Los còsses son despacients
Quand la mòrt nos tirarà
Amb ela se’n anaràn
Nòstres espèrs perduts per totjorn
Los qu’avèm pas viscuts

Ni dieu, ni rei, ni lei, ni mèstre
Ni dieu, ni rei, ni lei, ni mèstre

LOS SANGREDORES

Esta noche ha muerto una amiga, Esta noche ha muerto un amigo
Donde vivias no lo se, a penas te conocia,
Igual eras Chino, quizas del Nicaragua.
Ni siquiera existias, solo en mi.
Tu cuerpo ha caido muerto, el mio tiembla todavia,
Quien te ha estocado, los fachos de todos lados,
De cualquier color, en gran sangradores,
veneran sus dioses, sus reyes.

Ni dios, ni rey, ni ley, ni dueno.
Ni dios, ni rey, ni ley, ni dueno.

Hoy tengo ausentes los sentimientos,
no solo sangre corre en mis venas.
Hoy me agarra la rabia,
y corre tambien en mis venas.
Hoy me sube la colera,
la violencia inflijida me suelta,
hoy el combate se reactiva,
para que manana no tengamos cadenas.

Cuando rechazan las manos tendidas,
las caras se desvian,
las sonrisas se anublan,
las palabras se deforman,
las lenguas denigran,
las mentes reacias,
las miradas suplican,
los corazones impacientes,
cuando la muerte nos llevara,
con ellas se iran,
nuestras esperanzas perdidas,
la que no hemos vivido

Ni dios, ni rey, ni ley, ni dueno.
Ni dios, ni rey, ni ley, ni dueno

queremos trabajar.

ELS SAGNADORS

Aquesta nit s’acaba de morir una amiga, un amic,
On vivies no ho sé pas, ni tan sols et coneixia,
Potser eres xinès, quizás del Nicaragua,
No existies pas, només existies a dintre meu.
El teu cos s’ha caigut mort, el meu encara tremola,
Qui t’ha fet mort ? Els fatxes de tota mena,
Siguin els que siguin els seus colors, com a grans sagnadors,
Venereu els seus déus, els seus reis.

Ni déu, ni rei, ni llei, ni amo.
Ni déu, ni rei, ni llei, ni amo.

Avui tinc els sentiments absents,
No només tinc sang a les venes.
Avui la ràbia que pot amb mi
També hi és a les meves venes.
Avui tinc mala llet,
La violència a dintre meu es desferma.
Avui tornem a la lluita,
Perquè el demà quedi sense cadenes.
Quan les mans tenses es neguen,
Quan les cares es giren,
Quan els somriures es fan fonedís,
Quan les paraules es deformen,
Quan les llengües menyspreuen,
Quan els esperits són recalcitrants,
Les mirades imploren,
Els cors són impacients.
Quan s’ens endugui la mort,
Amb ella marxaran
Les nostres esperances per sempre perdudes,
Les que na vam poder viure.